LA CATÀSTROFE D’ILLAGRAN

Resoldre problemes econòmics ―arreglar el Món― és segurament molt difícil. Però si les presumptes solucions són absurdes fins i tot aplicades a un model molt simplificat ―o si no s’explica com pot ser que en el cas elemental no funcionin però en el real sí―, no serà difícil, serà impossible.

  Els habitants d’ILLAGRAN vivien bàsicament del peix, era el seu primer recurs alimentari amb diferència. La majoria dels seus habitants vivia de la pesca; des dels pescadors, fins els que fabricaven les barques o xarxes, els que conreaven plantes per tenir la matèria primera per aquests estris de pesca, els empleats del port, els que feien manteniment a terra… Cert que hi havia altres oficis, fins i tot alguns relacionats amb altres fonts marginals d’alimentació, però l’activitat es centrava en anar a pescar ja que era l’única font de subsistència possible a gran escala.

  Es treballava força hores, no tantes com a segles anteriors perquè lentament els mètodes milloraven, i ja feia anys que ningú no passava gana.

  Tota aquesta gent cobrava per la seva feina. Es podria dir que els diners, en definitiva, sortien de la venda dels peixos, que els diners no eren més que un reflex del valor final de la producció, però la percepció era que el pescador cobrava un salari per anar a pescar, el capità per dirigir el vaixell, el calafat per reparar la barca, i així tots. Però fins i tot amb els salaris més baixos n’hi havia prou com per comprar el suficient peix com per no passar gana.

  Clar que una part d’aquests diners que guanyaven els posaven, de més o menys bon grat, a una ―o diverses, però era una pura qüestió nominal― bossa comuna. Amb aquesta bossa es pagava des del port ―que era públic― fins els metges, l’escola comuna i la de pesca, la neteja dels carrers i les pensions per als mariners i altres treballadors que per l’edat, malaltia o accident no podien participar directament de la pesca o altres activitats necessàries. Fins i tot es pagava part del que feien els artistes o bruixots, que sovint feien tasques per a la comunitat.

  Naturalment, en aquest sistema, hi havia diferències salarials ―sovint conflictives― però el consens era que qui feia una feina més perillosa, cansada o difícil, havia de cobrar més ―i també posar més diners a la bossa comuna.

  La pesca no era inexhaurible, però la població d’ILLAGRAN, per pura qüestió d’espai, ja no pujava gaire i no hi havia risc d’esgotar-la.

  Però, ai las, un dia un savi a qui tots tenien per una mica boig, va descobrir unes pólvores, que llençant-les a l’aigua atreien els peixos. Quan se’n va divulgar la fórmula, eren molt barates de produir i ràpidament van atreure al menys tants peixos com els que ILLAGRAN venia consumint abans; peixos que ara senzillament calia recollir sense gaire esforç.

  Va haver-hi qui va dir que els peixos capturats amb aquest sistema no eren bons per a la salut, però es va demostrar que eren iguals que els altres, o fins i tot millors perquè els exemplars malalts ara no venien.

  Ja no calien barques de pesca, ni capitans, ni fabricants o mantenidors de xarxes, ni tants professors de nàutica. Altres oficis sí que es van mantenir, però no arribaven a la meitat de la gent que abans treballava en la pesca. Fins i tot la indústria de les conserves de peix va minvar, perquè ara la disponibilitat no depenia del bon temps i se’n pescava igual hivern que estiu.

  L’atur va començar a pujar, i la bossa comuna a minvar. Els serveis van perdre molta qualitat. Més o menys conscientment o explícita, hi havia qui creia que s’haurien de llençar al mar totes les persones que ara ja no feien falta i que en definitiva feien minvar perillosament la bossa d’on sortien altres serveis que ells sí volien conservar.

  Fins i tot, a algun geni, perquè la bossa no baixés tant, se li va acudir la idea que els que sí tenien feina, haurien de treballar més i cobrar menys. Per així produir més diners amb els que es podria recuperar l’economia.

• Però en aquesta història hi ha un problema: no havíem quedat que els diners eren un reflex de la producció, i ara, de producció, n’hi havia més, de més bona qualitat i amb molta menys despesa associada?
• Realment, hi ha algú amb dos dits de front que cregui que el fet d’haver descobert un sistema per tenir la producció amb molt menys esforç ha de ser una catàstrofe econòmica?
• Algú pot creure que com que ara a ILLAGRAN ja no es podran pagar les pensions perquè obtenir els peixos és massa poc feinós?
• Algú pot creure que tot allò que es feia de la bossa comuna, ara s’ha de restringir i fer-ho privadament només per a uns quants?
• O, fins i tot, que el problema és que cal augmentar la productivitat? (encara més, és pot dir cínicament)

  Doncs independentment d’altres problemes puntuals ―l’especulació immobiliària n’és un― la situació actual s’assembla molt a la d’ILLAGRAN. Entenem que ILLAGRAN és el Món sencer, sense flux de diners o bens amb els àliens. La productivitat per persona, mesurada en bens, ha augmentat moltíssim degut a les “pólvores tecnològiques” però l’organització, la forma de pagar els treballadors o de contribuir al la bossa comuna, continuen veient-se com abans d’inventar les pólvores, o dit d’una altra manera, quan no hi havia ordinadors ni robots.

  No em vingueu amb que l’exemple és massa simplificador, si no sabem resoldre el cas simplificat, menys resoldrem el real. No em negueu que les “pólvores” ja existeixen, qui diu això és qui més que mirar la realitat, es queda amb la maledicció bíblica de fa 2.500 anys de “guanyaràs el pa amb la suor del teu front”. Ni en que encara no han arribat a tot el món; ja hi arribaran.

  Qualsevol proposta de solució als problemes de l’economia actual, al menys hauria de resoldre els de l’economia d’aquest conte. Altra cosa és especular sobre realitats que havien estat durant molts anys, però que ja no existeixen, com quan calia treballar tothom moltes hores per assegurar la producció bàsica.